El bloqueig polític a Espanya: algunes qüestions problemàtiques

L'actual situació política a Espanya presenta uns elements fins ara no viscuts al nostre sistema. Com és sabut, les eleccions del 20 de desembre del 2015 van tenir uns resultats al Congrés que, després del fracàs de les negociacions entre partits i els diversos intents d'investidura, van portar a esgotar sense resultat el termini màxim per poder investir president (dos mesos des de la celebració de la primera votació d'investidura) el que va provocar, tal com està previst a la Constitució.
Els resultats de les eleccions del 26 de juny van ser lleugerament diferents respecte dels de desembre, però no prou, per la qual cosa s'està veient, per possibilitar la investidura d'un candidat, cosa que ens situa davant la insòlita perspectiva (almenys a Espanya) d'unes terceres eleccions que es duran a terme al desembre i incloent-hi possiblement una prèvia reforma de la LO el 25 de desembre, fent que es poguessin fer en canvi una setmana abans.
Sigui com sigui, aquesta situació ens permet reflexionar sobre una sèrie d'elements. El primer és, en clau política, el relatiu a la dificultat de formar pactes de govern a nivell estatal. A Alemanya s'han format diverses vegades (com ara) governs de coalició en el pla federal entre els dos grans partits, socialdemòcrata i conservador. Això ha permès, també, dur a terme reformes constitucionals de llarg abast, com les reformes del federalisme del 2006 i del 2009. No és menys cert, de tota manera, que aquella coalició també ha causat efectes electoralment negatius sobre el partit socialdemòcrata i, d'altra banda, que al final els ciutadans tampoc saben ben bé què defensa cada partit.

A Espanya, una «gran coalició» no és políticament possible i una abstenció del PSOE que permetés la investidura de Rajoy podria resultar contraproduent per als socialistes pel fet d?anar contra una part rellevant del seu electorat. Tot i això, algun sector del partit sembla promoure-la com a «mal menor», i els esdeveniments dins del PSOE, en oberta guerra interna des de finals de setembre, no permeten excloure del tot cap hipòtesi ni tampoc, per tant, la d'una abstenció, que podria ser la via per evitar unes eleccions al desembre que podrien ser desastroses pel PSOE, atesa la seva fractura actual. Finalment, altres possibles coalicions entre partits del mateix (o similar) arc ideològic (PP i Ciutadans, d'una banda, o PSOE i la coalició Podemos-IU, d'una altra) o no han sumat fins ara els escons necessaris o ni tan sols –en el segon cas– han cristal·litzat. Combinacions diferents de les anteriors s'han demostrat directament inviables.

Avançar el futur immediat a l'hora d'escriure aquestes línies (finals de setembre del 2016) no és possible, i més tenint en compte les mateixes dinàmiques internes dels partits (que en el cas del PSOE són molt convulses i amenacen amb una forta ruptura interna). Aquestes dinàmiques dificulten poder preveure les decisions que cadascun prendrà en cada moment. Però, passant a l'àmbit jurídic, sí que resulta interessant aturar-se breument en un parell d'aspectes que s'han posat de manifest al llarg d'aquests mesos.

El primer té a veure amb si la persona que accepta l'encàrrec del rei de presentar-se davant del Congrés per demanar ser investit pot, una vegada ha acceptat aquell encàrrec, renunciar-hi posteriorment. No és que hagi passat, però va estar a punt. A finals de juliol, el candidat i president en funcions Mariano Rajoy, va acceptar aquest encàrrec però després va dir que només compareixeria davant del Congrés si aconseguia prou suport d'altres forces. El fet que hagués renunciat a l'encàrrec hauria provocat una situació imprevista a la Constitució, que és contundent a l'article 99.2: «El candidat proposat (…) exposarà davant del Congrés dels Diputats el programa polític del Govern que pretengui formar i sol·licitarà la confiança de la cambra». Ni es tracta d'alguna cosa que, una vegada acceptada, estigui previst que sigui d'exercici merament voluntari (podrien, en tot cas, valorar-se causes de força major que patissin sobtadament el candidat, però certament no càlculs merament polítics per renunciar) ni la Constitució preveu res sobre això, perquè el constituent no va imaginar que pogués passar, i és taxatiu en el text de l'article. A més, la primera votació d'investidura marca, com ja hem dit abans, el període de dos mesos en què, si no s'ha aconseguit investir ningú, es dissolen les Corts i es convoquen noves eleccions (art. 99.5 CE). Si un candidat, que a més és president del govern en funcions, deixa passar les setmanes i després renuncia, fent tornar el procés al seu inici, impedeix que comenci a comptar el termini i allarga, de manera indeguda, el període com a president en funcions. Seria, en qualsevol cas, una mostra de manca de responsabilitat institucional.

I, en segon lloc, hi ha el tema de si el Parlament pot controlar el Govern mentre aquest està en funcions, és a dir, si els parlamentaris poden o no obligar els membres del Govern a comparèixer davant de qualsevol de les cambres per donar explicacions. L'actual Govern en funcions s'ha negat repetidament durant aquests mesos que els seus membres atenguessin aquelles sol·licituds de comparèixer, al·legant que ja no hi ha la relació de confiança entre el Parlament i el Govern determinada per la investidura del president per part del Congrés, ja que quan va acabar la legislatura va finalitzar també aquella relació. Però no és menys cert que l'article 26.2 de la Llei del Govern diu que «tots els actes i les omissions del Govern estan sotmesos al control polític de les Corts Generals», sense fer distincions entre si el Govern està en funcions o no. I, sobretot, és poc defensable des del punt de vista democràtic que un Parlament no pugui controlar el Govern (estigui o no en funcions) durant mesos i mesos. Al Parlament hi ha els representants dels ciutadans, i aquest hauria de ser l'argument decisiu. En tot cas, la qüestió està actualment a mans del TC, que haurà d'escollir una interpretació o una altra.

Mentrestant, la situació d'interinitat política continua i encara es pot complicar més davant l'obligació estatal d'anar complint les mesures de contenció del dèficit que imposa la Unió Europea. De moment, les autoritats comunitàries han acceptat rebre uns pressupostos prorrogats davant la impossibilitat, si no hi ha investidura, que es puguin aprovar uns nous pressupostos per al 2017. Però se segueixen demanant retallades per altres vies, encara que sigui a costa de seguir desmantellant l'Estat social, i s'amenaça de congelar fons estructurals comunitaris destinats a Espanya si no s'exigeix una mostra d'Espanya com si no es compleixen concepte de sobirania estatal ja fa molt de temps que existeix més als llibres d'història que a la realitat.

Exif_JPEG_PICTURE

Miguel Ángel Cabellos Espiérrez
Professor Titular de Dret Constitucional
Universitat de Girona